L'excursió (Relat per Sant Jordi)

-On estic?- Aquest va ser l'únic pensament que tenia en recobrar la memòria.

Estava sol, davall d'aigua freda, que m'estava congelant el cos. Però em sentia a gust...

-Aquesta calor... D'on prové?- Vaig obrir els ulls i vaig nedar cap amunt. I, en arribar a la superfície, el vaig veure.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Era una primavera calorosa, com ninguna altra. Jo estava a casa avorrit mirant el mòbil quan, de sobte, varen tocar el timbre. Com que els meus pares treballaven i la meva germana estava comprant, vaig obrir jo la porta.

-Qui és?- Vaig preguntar, encara que sabia la resposta.

Ningú va respondre. Allò em va estranyar massa. Vaig sortir i no vaig trobar res. El passadís estava tan tranquil com sempre, ningú sortia a les 12 del matí d'un dissabte. Pot ser vaig equivocar-me; però, per confirmar-ho, vaig baixar les escales de l'edifici i, al arribar a la planta baixa, una persona em va sorprendre per un costat.

Ell era un dels meus amics, n'Eduardo. Era un nin jove de la meva edat que anava a la meva classe. Quasi sempre venia sense avisar. Per això, no em va sorprendre molt.

-Hola.- Em va saludar com sempre. -Saps per què estic aquí, no?- Va preguntar amb un to irònic.

-Sí que ho sé.- Vaig respondre.

Fa uns dies, l'institut (no es sap per quin motiu) va organitzar un viatge en bus a una cala, per fer activitats per "conèixer-nos millor", segons ells. Feia un centenari que no organitzaven una sortida tan curta fora de l'horari escolar, o sigui, mai. Ens trobaríem a la Plaça dels Patins. Anàvem en parelles, i jo, anava amb n'Eduardo.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Varem arribar allà a les 2, aproximadament. Tota la classe estava esperant per baixar del bus però la porta no s'obria. Jo encara estava assegut, sóc de les persones que prefereixen baixar els últims per no tenir que empènyer.

N'Eduardo es va apropar.

-La porta està tancada.- Em va dir seriosament.

-Com pot ser? Es impossible.- O això es el que volia pensar.

De sobte vaig marejar-me i em vaig caure damunt el meu seient. Quan vaig despertar, estava rodejat d'aigua freda i vaig nedar, amb les forces restants, cap a la superfície. Al sortir de l'aigua, vaig donar-me'n conte que la roba que duia no estava banyada; però en canvi, el meu mòbil, que guardava en la butxaca del meus pantalons, si que ho estava.

-Eh!- Vaig sentir.

Vaig girar el cap en la direcció d'on provenia el so i vaig veure a n'Hugo, un dels meus millors amics, amb el que compartia varies aficions. Estava damunt una roca intentant veure més persones. Vaig córrer cap a ell.

-Saps on ens trobam?- No pensava res més.

-Crec que estam a la cala de l'excursió. Però no estic del tot segur.- Va respondre. -Amb aquesta boira, no puc veure bé l'entorn.- Va observar un moment l'horitzó i, després, va baixar de la roca.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

La boira no disminuïa, així que varem "explorar" la cala. No varem trobar a ningú, tot el que hi havia eren roques, aigua i boira.

-Zzzzzz...- Un so va penetrar el silenci. Era una notificació del meu mòbil, que, increïblement, seguia funcionant. 

Ho vaig agafar i n'Hugo el va mirar amb curiositat. Vaig obrir-ho i directament va dirigir-se al missatge enviat. Ho vaig llegir:

<<Si vols tornar a ca teva, hauràs de entregar-me alguna cosa valuosa al lloc on vares despertar. Kristian>>

El mòbil s'apagà definitivament. Mai havia vist aquell nom. Quan anava a parlar del missatge amb n'Hugo, vaig veure que no estava.

-HUGO!- Vaig cridar el seu nom, però no va passar res.

No m'agradava l'idea de tornar al principi, i menys sol, però no podia fer res millor. Vaig provar a encendre una altra vegada el mòbil.

-No serveix...- Vaig pensar en veu alta.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Mentre caminava, es va fer tard i va arribar la posta de sol. Vaig mirar l'horitzó. Era la posta de sol més bonica que havia vist mai. Al lloc on vaig aparèixer, es trobava la caseta, com deia aquella persona. Vaig obrir lentament la porta, amb molta precaució, i, darrere d'ella, vaig trobar un nin ros, probablement amb la mateixa edat que jo, que portava una capa de color marró, tapant la seva roba.

-Has tret el que t'he demanat?- Va preguntar amb un to amenaçant.

-Si.- Vaig respondre.

-Llavors, dóna'm-ho- Va dir.

-No puc.- Vaig dir.

-Per què?- Es va estranyar.

-Perquè no es una cosa material, es una cosa que no pots comprar ni pots adquirir només si ho vols...- Vaig fer una pausa breu. - T'ofereixo la cosa més valuosa que puguis obtenir. L'amistat. Ser el teu amic.- Vaig respondre.

El vaig abraçar i ell, amb un to alegre, va acceptar.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Ningú recorda el que va passar, tots havien oblidat la sortida. Després d'allò, vaig aparèixer a ca meva amb el mòbil intacte. Res va canviar, només una cosa... I es que vaig obtenir un nou amic.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

FI